L’any 2013, el Departament d’Història Moderna i Contemporània va programar l’assignatura Història i Gènere a l’Època Moderna i em va fer l’encàrrec d’impartir-la. Em vaig haver d’acarar amb la meva pròpia ignorància, bastida a còpia de llegir, durant lustres, les vides d’homes cèlebres i llurs gestes immortals. En aquell moment, vaig trobar a faltar un manual, no només per a universitaris, que expliqués l’evolució històrica de les dones estructuralment, però també en conjuntures concretes.

Aquesta mena de llibre m’hauria orientat a tall de brúixola sobre allò que pagava la pena d’explicar; però, per més que el vaig buscar, no el vaig poder haver. Per això vaig decidir que, si ningú no l’escrivia abans, quan en tingués l’oportunitat ho faria jo. Sabia, de bell antuvi, que gaudiria enormement del procés de construcció de l’arquitectura cognitiva que reflecteixen els meus mots en cada pàgina del manual, que comença amb l’antiga Grècia i l’epíleg del qual és aquest bocí d’Occident en el segle XXI. Tanmateix, hi ha un capítol conceptual i genèricament biològic que espero que sigui d’utilitat.

El meu enfocament ha estat feminista, però espero no molestar ningú amb afirmacions intemperants. Des del primer moment en què vaig imaginar-me’l, vaig batejar el llibre amb el nom de Manual d’història de la dona. No del gènere, perquè jo no soc un gènere, ni un nombre, ni un sintagma preposicional (senyora de…). Soc una dona molt orgullosa de ser-ho, però també soc respectuosa amb el que decideixin ser els altres.

Tinc sort perquè, amb les lògiques dificultats inherents a la vida, he fet i faig el que sempre he volgut fer. Quantes dones del passat podrien pronunciar aquesta frase?